Cursa Popular de Prades

La cosa va anar més o menys així, el Jaumet em va dir d'anar a fer la cursa popular de Prades, però com era masa curta suposo que l'hi vaig fer mala cara, i com que em llegeig el pensament, ja va puntualitzar d'afegir d'anar de l'Espluga a Prades per a fer la cursa, i després tornar de nou a l'Espluga, i com que la idea era del tot esboijarada doncs m'hi vaig apuntar, (no fós que hi anés sol). Vam pujar pel Titllar fins a Prades 16km, que a bon ritme vam estar 1h54min., allí encara ens va donar temps de fer un cafetò. La sortida va ser com sempre a "saco", el Jaumet ja va sortir a bon ritme, jo més tranquil a cua de grup per anar avançant gent, que sempre anima més, tots dos ens vam anar engrescant, i vam acavar ell tercer (quasi segon), i jo setè. Van ser més de 13km, tardant poc més d'un hora, tot seguit vam fer un bocata, i després de recollir la copa, vam tornar a l'Espluga, aquest cop per d'alt dels plans i baixant per la Pena i pel Gran Jhon fins de nou a l'Espluga, 20km més, això sí contents i reventats.

SORTIDES AMB VENT

Aquestes últimes dues sortides durant el mes de gener han resultat força mogudes per qüestions climatològiques, la primera la vam planificar des de Montblanc, tot i que l'home del temps ja ens havia presagiat una mala jornada, ...però com que sempre s'equivoquen, van tirar endavant amb la sortida, i per desgràcia nostra aquesta vegada ...la va encertar. Vent, aigüa, neu, fred,..."quien da más?". En resum, que vam sortir, però la vam escurçar, des de Rojals ja vam anar directament vers el mirador de la Pena, per l'ermita de st.Joan, directament cap a Montblanc.
I avui, em volgut ser més llestos que l'home del temps, i em enraderit un dia la sortida aplaçant-la per avui, ja que donava millor temps, però aquest cop, no l'ha encertat i ens ha fotut una ventada que ens ha deixat ben airejats.
Aquest matí hem sortit de Farena a tres quarts de nou, amb un fort vent i fred intens, hem pujat pel grau de Roquerols, fins al Mas Mateu, d'allí cap el ref. de Cogollons, on mitjançat el GR-171 hem anat cap el coll de la Mola i fins els Plans de st.Joan, d'allí ens hem desviat cap el Mas del Llort per anar fins al fons de la Vall per enllaçar pel camí de pujada a Rojals, on hem anat a la Socarrimada per a fer un "tentenpie", que per cert els dos cops que hi hem pujat està a tope de gent, no es veu ni un alma pels camins i quant hi arribes esta tothom allí, tot i que no venen "....-coles". Una vegada recuperats, toca la baixada fins al Pinatell, una mica tècnica però divertida i amb el vent que fà no estem per entretenir-nos, i anem seguint les marque blanques i verdes, que ja no deixarem fins a Farena de nou. Per cert, el camí que passa pel riu que es va perdre durant les riades de fà molts anys, ya està practicament recuperats, està ben senyalitzat i fins i tot hi ha ponts per creuar un parell de cops el riu Brugent.

ENGUANY PEDALEM

Aquest any 2013, un cop superat el final de la vida al planeta Terra (segons els capullos que interpreten als Màies), me proposat un nou repte per motivar-me, aquesta vegada he canviat les bambes pels pedals i aniré (dic aniré, ja que m'ha tocat el sorteix previ per poder-te inscriure) a la Quebrantahuesos -QH-, una cursa amb bicicleta de carretera que es fà a Sabiñanigo (Pirineu d'Osca), passa a França pel Port de Somport, a França fà el port Marie Blanche i torna a España pel port del Portalet, i abans d'arribar a Sabiñanigo puja la Hoz de Jaca, en total 205km., de mal de cul i cervicals, tota una "gozada", pels masoquistes. La cosa va anar més o menys així, primer em trobo al Kiko, i l'hi dic -saps que he pensat?, que podria apuntar-me a la QH-, i deseguit em diu,-osti, jo fà molts anys que hi penso però mai he fet el pas, si tu t'hi apuntes, jo també-, doncs dit i fet, en aquell moment passa per allí devant un altre dels sonats habituals, i l'hi dic -Ei! aquest i jo ens volem apuntar a fer la ....-, i directament diu, -jo també-, collons però encara no t'he dit el que, ...de fet és igual, en breus moments ja erem vuit els apuntats, i en els dies següents vam acabar d'arrodonir la cifra en deu. O sigui que enguany anem a fer una cursa de 205km, uns tius que amb bici de carretera mai hem passat dels 130km, ...ole!, ole!.

MÉS SOL QUE UN MUSSOL

Sempre he dit que sol no s’ha d’anar per la muntanya, però desobeint-me a mi mateix, aquest dissabte m’he saltat la meva pròpia norma sagrada,… i me’n he anat tot sol (tatxíiiinnn). Aprofitant que uns altres companys campaven pel Montsant, m’he decidit a fer una ruta que ja portava al cap feia uns dies, que era anar des de Tarragona al cim del Montsant, la Roca Corbatera (punt culminant del Priorat). Com que em coneixo, el més difícil era llevar-me i sortir, per això em vaig estar mentalitzant el dia abans, que l’únic que havia de fer era sortir al carrer, i que si no volia seguir, doncs cap a casa. De fet, era enganyar-me a mi mateix, ja que sabia perfectament que si conseguia sortir al carrer ja continuaria. Per no notar tant (el madrugón), vaig deixar el despertador a la mateixa hora que em llevo cada dia per anar a treballar, però en aquest cas, no em vaig posar presió en l’hora de sortir de casa. Un cop va sonar, em vaig incorporar al llit intentant no pensar gaire en el que anava a fer, poc a poc vaig esmorzar, em vaig vestir de gala, i quant ja ho havia fet tot, no vaig tenir cap altre remei que sortir al carrer,…BIEN!!!!. La ruta ja la tenia al cap, i no en va caldre baixar-me-la, de casa directe cap el riu; el dia en principi es presentava fresquet, hi havia algun núvol que tapava un sol que despuntava tímidament, vaig començar a trotar molt suaument, com si no vulgues que el meu cap s’adones del que estava fent. Poc a poc vaig anar fent els kilòmetres, inicialment per la llera del riu francolí, que per cert està feta un merda plena d’obres, …i de conills. Del riu, vers Constantí pel barri de Centcelles, tot creuar el poble inicío el camí que primerament passa pel costat del col•legi Turó, i com que la experiència de passar per sota de l’aeroport em va agradar, vaig repetir, però,…ja,ja, no és el mateix passar-lo sol que acompanyat, quin ”iuiu”, un cop hi estas dins no es veu res de res, i com que vas sol, et pots imaginar tot el que el teu cap sigui capaç, per sort entrant pel sud, pots veure al final, però molt al final, la sortida. Bé, un cop passat aquest tràngol, i a l’altre costat de l’aeroport, anem directa cap a Reus (l’altre capital de Tarragona). Kilòmetre 18, 2h. A les vuit i mitja, deu ser l’hora on els reusencs surten a córrer, deu-ni-do, quin munt de gent corrent, encara em trobaré algun conegut –vaig pensar-, des de Reus vaig seguir el GR que duu a Prades, passant per Castellvell, i les urbanitzacions que hi ha a la part de dalt de la muntanya, des d’on començo a trepitjar camins per fi. Ja fa un ratet que estic pujant, tot passar el Mas de Borbó (familiar del cazaelefantes), arribo al coll de Batalla, d’allí baixo fins a Vilaplana. Kilòmetre 33, 3h.30’. Allí aprofito per a menjar quelcom, carregar el “camel”, trucar a la “jefa” (que si, que estic bé!!!), trucar als companys que estan fent el tomb del Montsant des de la nit abans, buff! -quina son-. Decideixo pujar per Garrigots, ja que em deixa més aprop d’Arbolí, on vull esmorzar, bé esmorzar quant hi arribi, ja que aquest és un dels trams que se’m va fer més llarg, potser pel sol, potser per la gana,…però finalment arribo a Arbolí. Kilòmetre 45, 5h.30’. Entro en el bar, -teniu aigua amb gas-, sí,-doncs un bocata de truita amb pernil salat i una mitjana-. Osti!!, que bé que m’ha deixat aquesta paradeta, mig litre d’aigua amb gas, un “peasso bocata”, una mitjana, un cafetó i una cagadeta per a treure pes, m’he quedat com un rei (sense matar l’elefant). A partir d’aquí, començava un puja-baixa constant però molt agradable, pujar a Gallicant, baixar al molí de l’Esquirola, pujar a Siurana, baixar al pantà de Siurana i arrivar a Cornudella. Kilòmetre 56, 7h.30’. Per aquestes casualitats de la vida coincideixo amb els companys que també acabaven d’arribar-hi, amb la diferencia que ells se’n van a dinar i jo a la Roca Corbatera. Com que el meu objectiu ja era molt aprop, faig un últim esforç i deixo un bon, gran i deliciós àpat, i tiro com un coet cap amunt, pel GR del grau del Montsant, amb una calor que ja fotia…, però per sort, dalt de la Serra Major feia una mica d’aire que em va facilitar arribar fins a la Roca Corbatera a 1.160m. d’alçada, kilòmetre 63, 8h.45’. La baixada pel mateix lloc, a saco, que se’m refreden els postres, arribant finalment de nou a Cornudella. Kilòmetre 68’5, 9h.15’.

TARRAGONA AL MONTAGUT (Querol)

El passat cap de setmana vam fer una nova de les males idees que sem passen pel cap. Es tractava d’anar de la Tàrraco Imperial (Tarragona), fins al cim més oriental de la província, el Montagut (925m.). Últimament, la metereologia no ens és gaire favorable, ja vam tenir de correr de nit i amb temperaturas de vuit sota cero i també a base de calamarssades, i ara aprofitant la predicció desfavorable de riscos elevats de pluja,…doncs vam dir, anem cap el Montagut (que hi falta gent). La ruta la vaig fer juntant tres rutes baixades del wikiloc, la primera part va ser la més planera i per pistes i bons camins, més o menys amples, fins a la Juncosa del Montmell, al kilòmetre 42. A partir d’allí, començava la part més muntanyera, després d’un bon esmorçar vam fer la pujada al cim de la Talaia del Montmell (862m.), on va començar la pluja, ja anunciada previament. Encara que una mica molls vam seguir vers el cim del Montagut. Amb aquesta sortida s’acava la trilogia de quatre sortides per creuar Tarragona, primer de Nord a Sud (de mar a muntanya –(com les amanides mar i muntanya, pasta de cranc amb formatge de rulo de cabra i embotits…)). Després, arrivant als extrems horitzontals, el MontCaro a l’extrem sud i el Montagut a l’extrem nord.

RUTA "TARRAGONA AL CIM DEL CARO"

Ja feia temps que la idea m’estava rondant pel cap; després de creuar Tarragona del Sud al Nord, el següent era fer de l’Est a l’Oest. Però fent sevir el seny (que en tinc molt, per que no el faig servir), vaig pensar reduir-lo en kilòmetres, i passar dels 240km. inicials al 158km., que finalment ens han sortit, i per comptes de fer-ho sense parar (non-stop), fer una petita parada a Tivisa (la segona casa del Trote).
Així doncs vam sortir a les 8 del matí de Tarragona, amb un temps molt inestable, però amb moltes ganes; el primer tram de la ruta, és molt lleig, primer el riu, després els polígons, però un cop passats Constantí i Reus, la cosa es va arreglant,… be…, la cosa no es va arreglar del tot, vam millorar el paisatge (i no ho dic ni per Constantí, ni per Reus), però la inestabilitat es va transformar en pluja i posteriorment en calamarsada (…pluja de calamars).

La riera de Maspujols la vam passar amb aigua fins els genolls, -i amb calamars caient-nos pel cap-, per sort nostre (no pels calamars) va parar de ploure. Mentre pujàvem per la carretera vers l’Aleixar, vam parar per a fer la paradeta de rigor, un cafetó calent, menjar algo i eixugar-nos una mica.
La següent calamarsada, ens va atrapar a l’ermita de Puigcerver, i l’última del dia arribant al coll de la Teixeta. Per sort, a partir d’allí va quedar un temps clar i radiant, la següent etapa va ser fins a Colldejou, on vam menjar, -per fí-. La tarda anava caient, quant vam passar per Llaveria, i a la baixada de la Fou se’ns va fer de nit, una nit clara amb una lluna espatarrant, fins arribar a Tivisa, ja passada la mitja-nit, on ens esperava la (base-vida), dutxa, sopar, dormir, esmorzar i marxar en cinc hores de parada.

Vam sortir en plena nit, la nit era radiant, tot augurava un dia perfecte, el sol ens va atrapar arribant a Rasquera, on vam fer un cafè per a calentar-nos. La etapa d’avui es molt corredora, molta pista, un tram llarg de carretera nacional, i petits trossos de pistes asfaltades, fins arribar a Paüls, allí si que comença la part més muntanyera de la ruta,“Els Ports”, sempre seguint el sender GR-7, anem pujant tot creuant colls i collets, flanquejant arestes ventades, i boscos frondosos. El temps s’anava complicant, fent petits ruixats, fins que ens va caura una petita calamarsada al mig d’un bosc per sort, els núvols passaven ràpids ajudats pel vent que feia.
A última hora de la tarda arribem al refugi del Caro, però ens hem de donar pressa, ja que volem agafar la sendera que ens ha de pujar al cim, amb llum de dia, la ruta que em vaig baixar, ens du sota mateix de la canal, i després de passar que costat mateix d’una casa de fusta, comença a pujar recta amunt pel ben-mig d’un barranc ple de branques, pedres, plantes, etc, impossible pujar per aquí, i se’ns està fent de nit, canviem de canal i comencem a pujar per unes tuberies molt trencades, la pendent va augmentant i no hi ha rastres de camí, finalment decidim tirar avall, i pujar per la carretera; quant tornem a estar abaix, ja és de nit, però estem a la carretera, després del cruce ja només ens queda la pujada final 3’8km, de moltes curves i encara més vent ja som al cim, són les 10 de la nit, fot un fred que pela 2º, però hi ha una vista espectacular, i una lluna vermella fantàstica.

Nou objectiu aconseguit, Tarragona al cim del Mont-Caro 158km., en 38h. Primer dia 16h., segon dia 17h., amb una parada de 5h. Vam fer la ruta, els següents Troteros: JaumeB., JosepMª.B., JordiBe., Àngel i Jo.

Hivernal a la Ruta dels Refugis

Sempre no se'm pot dir que sí a tot el que se’m passa pel cap..., algú hauria de començar a posar més seny que jo.
La proposta en qüestió era de fer la ruta dels Refugis, en principi això no tenia cap problema, eren vuitantaipico kilòmetres, però be, xino-xano anar fent, però com que no trobavem un dia que ens anés be a tots, doncs vaig i no se’m acudeix una altre de dir de fer-la de nit..., ah vale!, cagadalemus, ja que el cap de setmana en qüestió ha sigut el més FRED dels últims trenta anys.
Sortim de Vilaplana a última hora de la tarde, encara amb llum, acollonits de si ademés es juntava l’aire al fred que ja estava fent, per sort no en va fer gaire, i en alguns llocs molt exposats no en va fer gens, ...menys mal!. Vam pujar cap a la part de La Mussara on trobariem la ruta per Garrigots, un cop enllaçats anem per la pista vers el mas del Rei, per aqui sí que feia una mica d’aire, a partir d’aquest mas es deixa la pista per agafar un petit senderonet, molt perdedor que puja vers el campament dels Castillejos qüasi en linia recta, una vegada som dalt, perdem per primera vegada la ruta,-he de dir que aquesta ruta la he fet sencera per parts i recordava haver-me perdut en alguns punts, ja que la senyalització és molt escasa sempre i si la vols fer millor fer-la de dia, no com nosaltres-, doncs un dels punts on ja m’havia traspapelat de dia ho he tornat a fer de nit (com no?), així que ja ens veus a nosaltres tres, només vam anar tres, tres sonats, els tres del Tor des Geants, donant tombs amunt i avall, per la carretera dels Castillejos, ja negre nit, amb fred que pelava les pedres, i buscan unes marques grogues i blaves que jo jurava i perjurava que les havia vist passant amb el cotxe algun cop. Després de més de mitja hora trobem les dichoses marques, les seguim avall, fins trobar el poble de Gallican, que si el poble ja és sinistre de dia, tot ensorrat, plé de vegetació i abandó, no us podeu ni imaginar el que és passar-lo a les fosques, semblava que estaven a punt de sortir tots els homes llops de la zona, els zombis i un parell de marcianus.
Superat un petit ensurt amb les marques, tirem avall pel grau del Bodro, que si no el coneixes, sembla que tiris avall per on baixa l’aigua quan plou, recte fins a trobar el riu, l’hem de creuar, de dia és fàcil, mires riu amunt, despres riu avall, i tries la opció millor, de nit, doncs mires riu amunt –no veus res-, mires riu avall –encara veus menys-, i creues el riu per on pots, el problema va ser que a l’altre banda del riu no hi havia cap camí, doncs riu avall buscant un camí, fins que’l riu ja no ens va deixar, ...pues riu amunt, tronem a creuar-lo per un altre lloc, vigilant ja que té parts on el riu està congelat. Esmunyint els frontals, sembla que sóm al costat d’un mas el d’en Candi, això vol dir (mirant el mapa), el camí hi està tocant, efectivament, en quan trobem el camí tornem a veure les marques que s’estaven amagant (males putes), a partir d’aquí, seguim la pista fins al desvio que ens puja a Ciurana, i del poble sempre plé de gent i de vida ara no és veu ni és sent a ningú (qui collons a d’estar al carrer amb el ferd que fot), tirem avall pel grau de la Portella, fins arrivar al pantà de Ciurana, que per la nostra desgràcia té molta aigua i l’hem de vorejar tot per la pista, i ja sóm a Cornudella, són les deu i mitja de la nit, portem quatre hores corrent, i ja amb molta gana entrem al poble, entrem per la carretera, no hi ha ningú, no se sent apsolutament rés, només amb les tres faroles enceses donen al poble un aspecte fantasmagoric, entrem al bar, que per sort encara estava obert, tot és per a nosaltres amb lo gran que és la Renaixensa, però que be, tots els radiadors per nosaltres, aprofitem per jalar i per posar toa la roba a secar (excepte els calçotets, que hi ha dames).
Després de jalar, ens equipem per passar la nit més freda de l’any (arrivariem als 8 sota cero), jo surto amb dos parells de mitjons, dues malles llargues, quatre samarretes de maniga llarga una damunt de l’altre, els guants d’hivern de la bici, dos buffs, i el paravent, i tot i així encara vaig patir fred als peus.
Comencem poc a poc, encara amb la panxa plena, i sabent el que tenim per davant, a partir de l’Ermita de S.Joan començem a pujar el grau dels Tres Graons, és el més dificil, però com que no veiem res de timba doncs fins a la Roca Corbatera, sostre de la Ruta dels Refugis i de la serra del Montsant, aquí vam tenir la sort de que no ens va fer vent, sino.... La baixada vers Albarca no te cap problemàtica, és una pista que ademés l’he feta mil cops, a Albarca, una altre poblet misterios, que si Cornudella tenia tres faroles, doncs aquí n’hi havia mitja. Aprofitem la font per posar-hi aigua als camels, que per cert se’ns estan congelant.
Des d’Albarca un altra pista ens porta fins el grau d’en Saura, per enfilar-nos adalt de la Serra de la Gritella, i seguint de nou per pista anirem al mas de l’Extremenyo, aquí era un altre punt en el que ja m’havia perdut anant-hi de dia, però com que ara era de nit i fotia una rasca de collons, vaig confondre el mas de l’Extremenyo amb el mas de la Barba, -feta aquesta aclaració, seguim amb la narració dels fets-, arrivats al mas en qüestió, tirem avall tot i no veure les marques (error), però com que molts cops anavem bé i tampoc hi eren..., creuem un barranc, i pujem per l’altre banda, jo ja veig que la direcció no és la correcta, però sembla que va girant, però el camí desapareix, i ara ja començem a tenir els peus, que sembla que no els tenim, i ara el camí es torna caminet, i ara el caminet sembla que es perd, ah! No, que està aquí amagat, ara ja no hi ha caminet, sino que estem seguin unes fites pel mig del bosc, ara ja estem més perduts...osti! que perduts que estem!, ja no notem els peus, però seguim pujant no sé cap on, de sobte s’apareix la Mare de Deu dels Desamparats, -on aneu fills meus per aquests camins?, que no veieu que és de nit?, que no noteu el fred que fa?-, be, això últim no està del tot probat, el que és cert, és que no sé com va apareixer una pista amb un retol que indicava que per on naltros veniem era del grau Gris, ...del grau gris?, però si això està anant cap a Cuenca!.
Ara que ja sabiem on erem, decidim tirar enrera fins l’últim trencall, i d’allí tirar avall pel grau Gris, per anar pel barranc de la Gritella fins el molí de l’Esquirola, ja que allí ens tornarem a trobar les marques de la ruta. Tot i que ho teniem mol clar, que vam trobar el dichós molí, les marques encara se’ns van resistir, però com que a partir d’allí ja era terreny conegut, vam passar d’elles, fins que van apareixer, però ens hi era igual ara ja no les miravem, no les necesitavem, vam anar fent camí, trobant-nos-les continuament, naltros les ignoravem, no les voliem, quan les vam necessitar es van amagar, ja no els hi feiem amics, -marxeu marques dolentes-. Ostia se m’està anat l’olla!.
Al arrivar als Gorgs, decidim menjar una mica, sembla que no fa tant de fred, els peus s’han recuperat una mica, i això sembla bonic, està la cascada totalment glaçada, el toll que hi ha al seu peu també, menjem ràpid, i seguim ara ja anem pel G.R. 7, que comparteix camí amb la nostra ruta, i no el deixarem fins al cruce E-2 de la ruta, el qual em d’agafar i abandonar el nostre proposit, ja que s’està fent de dia, i això vol dir que ja portem més de dotce hores en marxa i ja estem cansats, no era el proposit ni de perdren’s tant ni de fer tantes hores, així doncs tirem avall pel camí de la Tosques, que el començarem de nit i arrivarem a Vilaplana de dia concretament a les vuit en punt del matí.

Moraleja.: Pa que ir de noche podiendo ir de dia, pa que pasar frio pudiendo ir otro dia que haga mas mejor, pa que ir a perderse podiendo ir antes a reconocer el camino, pa que tienes un GPS, sino lo usas...capullo!.