Hivernal a la Ruta dels Refugis

Sempre no se'm pot dir que sí a tot el que se’m passa pel cap..., algú hauria de començar a posar més seny que jo.
La proposta en qüestió era de fer la ruta dels Refugis, en principi això no tenia cap problema, eren vuitantaipico kilòmetres, però be, xino-xano anar fent, però com que no trobavem un dia que ens anés be a tots, doncs vaig i no se’m acudeix una altre de dir de fer-la de nit..., ah vale!, cagadalemus, ja que el cap de setmana en qüestió ha sigut el més FRED dels últims trenta anys.
Sortim de Vilaplana a última hora de la tarde, encara amb llum, acollonits de si ademés es juntava l’aire al fred que ja estava fent, per sort no en va fer gaire, i en alguns llocs molt exposats no en va fer gens, ...menys mal!. Vam pujar cap a la part de La Mussara on trobariem la ruta per Garrigots, un cop enllaçats anem per la pista vers el mas del Rei, per aqui sí que feia una mica d’aire, a partir d’aquest mas es deixa la pista per agafar un petit senderonet, molt perdedor que puja vers el campament dels Castillejos qüasi en linia recta, una vegada som dalt, perdem per primera vegada la ruta,-he de dir que aquesta ruta la he fet sencera per parts i recordava haver-me perdut en alguns punts, ja que la senyalització és molt escasa sempre i si la vols fer millor fer-la de dia, no com nosaltres-, doncs un dels punts on ja m’havia traspapelat de dia ho he tornat a fer de nit (com no?), així que ja ens veus a nosaltres tres, només vam anar tres, tres sonats, els tres del Tor des Geants, donant tombs amunt i avall, per la carretera dels Castillejos, ja negre nit, amb fred que pelava les pedres, i buscan unes marques grogues i blaves que jo jurava i perjurava que les havia vist passant amb el cotxe algun cop. Després de més de mitja hora trobem les dichoses marques, les seguim avall, fins trobar el poble de Gallican, que si el poble ja és sinistre de dia, tot ensorrat, plé de vegetació i abandó, no us podeu ni imaginar el que és passar-lo a les fosques, semblava que estaven a punt de sortir tots els homes llops de la zona, els zombis i un parell de marcianus.
Superat un petit ensurt amb les marques, tirem avall pel grau del Bodro, que si no el coneixes, sembla que tiris avall per on baixa l’aigua quan plou, recte fins a trobar el riu, l’hem de creuar, de dia és fàcil, mires riu amunt, despres riu avall, i tries la opció millor, de nit, doncs mires riu amunt –no veus res-, mires riu avall –encara veus menys-, i creues el riu per on pots, el problema va ser que a l’altre banda del riu no hi havia cap camí, doncs riu avall buscant un camí, fins que’l riu ja no ens va deixar, ...pues riu amunt, tronem a creuar-lo per un altre lloc, vigilant ja que té parts on el riu està congelat. Esmunyint els frontals, sembla que sóm al costat d’un mas el d’en Candi, això vol dir (mirant el mapa), el camí hi està tocant, efectivament, en quan trobem el camí tornem a veure les marques que s’estaven amagant (males putes), a partir d’aquí, seguim la pista fins al desvio que ens puja a Ciurana, i del poble sempre plé de gent i de vida ara no és veu ni és sent a ningú (qui collons a d’estar al carrer amb el ferd que fot), tirem avall pel grau de la Portella, fins arrivar al pantà de Ciurana, que per la nostra desgràcia té molta aigua i l’hem de vorejar tot per la pista, i ja sóm a Cornudella, són les deu i mitja de la nit, portem quatre hores corrent, i ja amb molta gana entrem al poble, entrem per la carretera, no hi ha ningú, no se sent apsolutament rés, només amb les tres faroles enceses donen al poble un aspecte fantasmagoric, entrem al bar, que per sort encara estava obert, tot és per a nosaltres amb lo gran que és la Renaixensa, però que be, tots els radiadors per nosaltres, aprofitem per jalar i per posar toa la roba a secar (excepte els calçotets, que hi ha dames).
Després de jalar, ens equipem per passar la nit més freda de l’any (arrivariem als 8 sota cero), jo surto amb dos parells de mitjons, dues malles llargues, quatre samarretes de maniga llarga una damunt de l’altre, els guants d’hivern de la bici, dos buffs, i el paravent, i tot i així encara vaig patir fred als peus.
Comencem poc a poc, encara amb la panxa plena, i sabent el que tenim per davant, a partir de l’Ermita de S.Joan començem a pujar el grau dels Tres Graons, és el més dificil, però com que no veiem res de timba doncs fins a la Roca Corbatera, sostre de la Ruta dels Refugis i de la serra del Montsant, aquí vam tenir la sort de que no ens va fer vent, sino.... La baixada vers Albarca no te cap problemàtica, és una pista que ademés l’he feta mil cops, a Albarca, una altre poblet misterios, que si Cornudella tenia tres faroles, doncs aquí n’hi havia mitja. Aprofitem la font per posar-hi aigua als camels, que per cert se’ns estan congelant.
Des d’Albarca un altra pista ens porta fins el grau d’en Saura, per enfilar-nos adalt de la Serra de la Gritella, i seguint de nou per pista anirem al mas de l’Extremenyo, aquí era un altre punt en el que ja m’havia perdut anant-hi de dia, però com que ara era de nit i fotia una rasca de collons, vaig confondre el mas de l’Extremenyo amb el mas de la Barba, -feta aquesta aclaració, seguim amb la narració dels fets-, arrivats al mas en qüestió, tirem avall tot i no veure les marques (error), però com que molts cops anavem bé i tampoc hi eren..., creuem un barranc, i pujem per l’altre banda, jo ja veig que la direcció no és la correcta, però sembla que va girant, però el camí desapareix, i ara ja començem a tenir els peus, que sembla que no els tenim, i ara el camí es torna caminet, i ara el caminet sembla que es perd, ah! No, que està aquí amagat, ara ja no hi ha caminet, sino que estem seguin unes fites pel mig del bosc, ara ja estem més perduts...osti! que perduts que estem!, ja no notem els peus, però seguim pujant no sé cap on, de sobte s’apareix la Mare de Deu dels Desamparats, -on aneu fills meus per aquests camins?, que no veieu que és de nit?, que no noteu el fred que fa?-, be, això últim no està del tot probat, el que és cert, és que no sé com va apareixer una pista amb un retol que indicava que per on naltros veniem era del grau Gris, ...del grau gris?, però si això està anant cap a Cuenca!.
Ara que ja sabiem on erem, decidim tirar enrera fins l’últim trencall, i d’allí tirar avall pel grau Gris, per anar pel barranc de la Gritella fins el molí de l’Esquirola, ja que allí ens tornarem a trobar les marques de la ruta. Tot i que ho teniem mol clar, que vam trobar el dichós molí, les marques encara se’ns van resistir, però com que a partir d’allí ja era terreny conegut, vam passar d’elles, fins que van apareixer, però ens hi era igual ara ja no les miravem, no les necesitavem, vam anar fent camí, trobant-nos-les continuament, naltros les ignoravem, no les voliem, quan les vam necessitar es van amagar, ja no els hi feiem amics, -marxeu marques dolentes-. Ostia se m’està anat l’olla!.
Al arrivar als Gorgs, decidim menjar una mica, sembla que no fa tant de fred, els peus s’han recuperat una mica, i això sembla bonic, està la cascada totalment glaçada, el toll que hi ha al seu peu també, menjem ràpid, i seguim ara ja anem pel G.R. 7, que comparteix camí amb la nostra ruta, i no el deixarem fins al cruce E-2 de la ruta, el qual em d’agafar i abandonar el nostre proposit, ja que s’està fent de dia, i això vol dir que ja portem més de dotce hores en marxa i ja estem cansats, no era el proposit ni de perdren’s tant ni de fer tantes hores, així doncs tirem avall pel camí de la Tosques, que el començarem de nit i arrivarem a Vilaplana de dia concretament a les vuit en punt del matí.

Moraleja.: Pa que ir de noche podiendo ir de dia, pa que pasar frio pudiendo ir otro dia que haga mas mejor, pa que ir a perderse podiendo ir antes a reconocer el camino, pa que tienes un GPS, sino lo usas...capullo!.