PARACETAMOL ...T'estimo!!

Jo no sòc gaire de pendre pastilles, ni quant estic malalt, però després aquest Tor des Gèants, crec que al senyor Paracetamol se l’hi hauria de fer un monument, o millor, posar-l’hi el seu nom a un carrer, (Carrer de Paracetamol), queda bé, no?.
Sembla que no he començat bé la crònica, ...rebobinem i anem al principi.
Surto de Courmayeur, amb els meus companys del Trote, JosepMª. I Àngel, poso primer al JosepMª. Per que fa més temps que el coneixo, i no em sembla just fer-ho per ordre alfabetic, juntament amb quasi cinc-centes ànimes més, que haviat serem ànimes en pena.
Amb l’experiència de l’any passat decideixo, no parar a les bases-vida, fins que el cós m’ho demani, aixì doncs vaig fent etapes, la primera fins a Vallgrisenche,després de superar els colls d’Arp, Passo Alto i Crosaties, amb 48’6km., amb pluja inclosa, (que crec que va ser la culpable de les meves desgràcies futures), allí em canvio de roba ja que estaba tot xop, menjo una mica de pasta, perque aquests italians la fan al “dente”, però deu ser un dente molt afilat, i a mi em costa molt fer la digestio d’això tant dur, i per compensar-ho, vaig anar menjant-me durant tota la cursa el coc de carbohidrats que em va recomanar el Marc. Surto preparat per passar una nit de gossos, ja que la pluja no para. De nit supero els colls Fenêtre i el primer dels dos de 3000m., el col d’Entrelor, quant es fa de dia la pluja ja para i no tornarà durant la cursa, però la calor fa acte de presencia tot superant el sostre de la cursa, el col Loson a 3296m., i tot baixada fins arribar a la seguent base-vida de Cogne, 53’5km.

Segueixo amb els hàbits, menjar pa amb embotits i formatges, el coc del Marc, beure caldos (brodo), i parar el menys possible i cap a fora, vers la següent etapa.
Com que no plou, ha de fer calor per endurir més la cursa, sota un sol de justicia començo l’etapa que en teoria es la més fluixa, només una pujada fins al col de la Fenêtre di Champorcher, després 30km. de baixada amb 2500m. de desnivell negatiu, fins a Donnas, 46km., i tot un mon de llagues als meus peus, per a mi la cursa va acabar aquí, i a partir d’ara seria un anar fent pena fins a la meta. Tot just entrar, me’n vaig directament cap el metge, per que em fagi les cures pertinents. Després de rentar-me’ls, passem a anar a puntxar llaguetes, ara aquesta, ara aquella, ara la del dit petit, ara la d’asota els dits, oju!! que s’escapa la del taló, després d’un bon rato, sembla que estan totes enllestides, ara un vendatge elastic per poder seguir, i au!, té un paracetamol, ...vaig agafar-lo sense grans esperances; per a mi, el paracetamol, és un medicament que te’l prens, per pendret algo, però sense cap esperança que et solucioni res (GRAN ERROR).
Com que el cos encara em demanaba marxa, i ja no podria tornar a correr, vaig seguir, era mitja nit, i jo cap amunt, cap el ref. Coda quasi 2000m., de desnivell positiu, amb la fresca de la nit vaig anar molt bé, però quant el sol es va decidir a sortir, fotia una calor!!!!. Sota aquest forn, vaig anar passant els diferents colls i collets fins arribar a Niel, punt on vam abandonar l’any passat i lloc clau i estrategic per a la meva moral, que tenia de superar fos com fos, i fòs hi vaig arribar. Al punt de començar la tercera nit sense dormir, vaig superar l’ùltim coll, el de Lazoney, i amb negre nit i tot seguint les marques fosforescentes vaig arribar a Gressoney, 52km., a mitja nit i amb ganes de posar-me a dormir directament sense tant sols menjar, ja ho faré després. Resumint, he fet 200km., en 60h., sense dormir, ...quina son!.
Intento descasar durant unes cinc hores, i continuu cap a Valtournenche, l’etapa es curta i la nit es fresca, avui només tinc dos colls per superar, el Pinter i el Nana (té collons el nom), la nit és curta i el dia es fa llarg, quina calor, el sol m’escalfa la soca dels ous, provocant-me una llaga que m’empedeix separar les cames (semblo l’anunci de “las muñecas de famosa se dirigen al portal....), ara fa gràcia però quant un veu que se li unfla un ou...
Amb aquestes misèries arrivo a la base-vida de Valtournenche, torno a anar al metge per que em curin les llagues, i quant acaba l’hi dic que en tinc una altra al “testiculi”, la metge se’m queda mirant i sense fer cap moviment d’interes sobre les meves parts em dona una pastilla de paracetamol ...i ...”arreando que és gerundio”.
Torno a sortir de nit, ja que la lluna no escalfa tant i les meves llagues van més fresques, l’etapa agafa alçada i va per sobre dels dos mil metres molts kilòmetres tot creuant colls i flanquejant vessants escarpades, però com ho faig de nit no me’n entero gaire, he creuat la Fenêtre de Tzan, i els colls de Terray, Chaleby i Vessona, i ara toquen els 1300m de baixada fins a Closé, allí la calor ja és insoportable, em paro al avituallament i deixo passar el temps, en aquestes entra un de la creu roja, i diu si hi ha algú que necessiti algo, i com que veig que és un tiu, l’hi dic l’ho dels “testiculis”, em fa anar cap a la tenda de les cures, i........va i avisa a –la doctora-, penso –ja hi tornem a ser-, doncs ve la “susodicha”, li dic l’ho dels “testiculis”, i se’m torna a quedar mirant, com que ja sabia com acavaba això, li dic -Te’ls ensenyo?-, i com que sembla prou interesada, doncs ous al aire. Per sort la cosa acaba bé, em van netejar, ja que fotia una pudor a “pudrit”, i em van posar unes gases a modo de “dodotis”, que van funcionar molt bé, de fet ja no me’n vaig tornar a sentir.
Una cosa la tenia solucionada, però les llagues dels peus em portavan pel camí de l’amargura, la pujada al últim coll encara la vaig defensar bé però la baixada em va acabar de rematar 1200m., de res.
Abans d’arribar a Ollomont (última base-vida), em truca l’organització, per saber com anaba, ja que habian vist que anaba molt tocat, els hi vaig dir, que anaba més o menys fotut, però que arribaria a la base-vida pels meus medis i que allí ja aniria a veure al metge.
A Ollomont, em tornen a curar, despres de fer-me rentar els peus, menjo una mica i torno a sortir a mitja nit cap a la fi, no m’atreveixo a quedar-me a dormir, no sigui que després no m’achequi. Surto amb la intenció de parar a dormir un parell d’horetes al ref.Letey, però en aquell tram pateixo el que se’n diu un “Deja-vu”, tot el que estaba vivint, tenia clar que ja ho havia viscut anteriorment, les vistes, les senyals, els creuaments amb altres, inclús una vaca que va aixecar el cap al veurem, tot, es que tot, jo estaba convençut que era la segona vegada que em passaba. Per fi, arribo al ref., a les dues de la matinada amb un fred que fotia, i li dic a la jefa del refugi que em desperti a les quatre, em tombo per fí, amb son a un llit, i tal com caig, noto ja que em desperta, per dir-me que ja eren les quatre. Osti, que curt que se m’ha fet, un cop que em dormo...Bé, doncs cap amunt, esmorzo una mica i cap el carrer que avui acabo. Em preng un paracetamol que tenia a la butxaca amb l’esperança que em baixi el dolor, tiru amunt cap el coll Champillon, sembla que les llagues em deixen anar fent, aquí començo a relacionar el efecte calmant del paracetamol directament amb la disminució de dolor de les llagues, i arribo a la conclusió de que si em preng el paracetamol, les llagues no em fan tant de mal, deixant-me caninar amb certa dignitat, amb aquesta clarividencia mental, vaig fent, surt un nou dia, els ocellets canten, els nubols brillen per la seva absència, i jo vaig fent més o menys bé, amb aquesta alegria arribo a l’ùltim poble, com que ja em tornaven a molestar les llagues, doncs faig servir el meu descobriment i em fotu un altre paracetamol, i ...cap amunt amb un bat de sol que fotia, que les “cigarras”, anaven amb sombrilla. Corono el coll de Malatra, l’últim coll, ara és tot baixada, però...l’efecte de l’últim paracetamol s’acabat, i no en tinc cap més, creia que me’n quedaba un, però noooooooooooooooooooooooooo.
Ai!, Ui!, Aaaiii!!, Uuuui!, i aixì vaig anar fent, com que la gent m’anaba passant, finalment vaig decidir demanar als que em passaben si tenien paracetamol, “dame algo”, em vaig fer un cartellet com els que van demanant pels carrers, “mas vale de pedir, que tener que de robar”, ja havia baixat 600m., de desnivell quan finalment un vasc té un ibuprofeno en pastilla, jo no se empassar-me-les, però la vaig mastegar amb un plaer, calculo que fins el ref. Bonatti, ja vaig servit, allí que me’n donguin un altre i ja fins a Courmayeur. Doncs bé, en el Bonatti em van dir que “tururu”, que sense metge no em donaven res de res,...me’n vaig enrecordar del Bonatti, que per cert s’havia mort feia un parell de dies, i us asseguro que jo no hi tinc res a veure. No perdu el temps ja que encara em duraba l’efecte de l’últim ibuprofeno, i tiro avall el més ràpid que puc, a mig camí vers el ref. Bertone, m’atrapa l’Enric, l’hi dic si vol tirar però li faig pena i acabarà baixant amb mi, això em dona tranquilitat, ja que sé que ell porta “pastillitas”, seguim baixant sense perdre gairé temps i lo més ràpid que puc, o sigui caminant. Fem el camí de baixada i quant comença l’asfalt, ja comencem a veure les primeres cases, després més cases, després gent, més gent, encara més gent, la Montse se li tira al coll de l’Enric, menys mal que es a ell, si m’ho fan a mi em plego, i ...tatxin l’estora vermella de l’arribada, per fi som finishers, 132h., ens a costat fer el tomb de la vall d’Aosta. L’espineta ja esta treta, ara... a descansar.